Conseqüències de l'accident nuclear de Txernòbil

El començament d'un incendi, que no es va aconseguir apagar fins al 9 de maig, va augmentar els efectes de dispersió dels productes radioactius, i la calor acumulada pel grafit va donar major magnitud a l'incendi ia la dispersió atmosfèrica.
Dels productes radioactius alliberats eren especialment perillosos el iode-131 (el període de semidesintegració és de 8,04 dies) i el cesi-137 (amb un període de semidesintegració d'uns 30 anys), dels quals, aproximadament la meitat, van sortir de la quantitat continguda en el reactor. A més, es va estimar que tot el gas xenó va ser expulsat a l'exterior del reactor. Aquests productes es van dipositar de manera desigual, depenent de la seva volatilitat i de les pluges durant aquests dies.
Els més pesants es van trobar en un radi de 110 km, i els més volàtils van arribar grans distàncies. Així, a més de l'impacte immediat a Ucraïna i Bielorússia, la contaminació radioactiva va arribar zones de la part europea de l'antiga Unió Soviètica, i dels Estats Units i Japó. A Espanya, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) va detectar petites quantitats de iode-131 i cesi-137, per sota dels límits acceptables de dosi de radiació, en les regions mediterrànies ia les Balears.
Per determinar els efectes de la radiació sobre la salut de les persones, l'Organització Mundial de la Salut va desenvolupar el IPHECA (Programa Internacional sobre els Efectes en la Salut del Accident de Txernòbil), de manera que poguessin investigar les possibles conseqüències sanitàries de l'accident. Aquestes conseqüències incloïen efectes relacionats amb l'ansietat produïda en els habitants de les zones més contaminades com a resultat de l'evacuació de casa seva, i de la por a possibles danys futurs en la salut pels efectes biològics de la radiació. A més, el programa proporcionava assistència tècnica al sistema sanitari nacional de Bielorússia, a la Federació Russa i Ucraïna, per alleujar les conseqüències sanitàries de l'accident de Txernòbil.
Els resultats obtinguts amb els projectes pilot IPHECA han millorat considerablement el coneixement científic dels efectes d'un accident radioactiu en la salut humana, perquè puguin seure les bases de les guies de planificació i del desenvolupament de futures investigacions.
Les conseqüències immediates de l'accident sobre la salut de les persones van ser les següents:

• 237 persones van mostrar símptomes de la Síndrome de Irradiació Aguda (SIA), confirmant el diagnòstic en 134 casos. 31 persones van morir durant l'accident, de les quals, 28 (bombers i operaris) van ser víctimes de l'elevada dosi de radioactivitat, i 3 per altres causes. Després d'aquesta fase aguda, 14 persones més han mort en els deu anys posteriors a l'accident.
• Entre 600.000 i 800.000 persones (treballadors especialitzats, voluntaris, bombers, militars i altres) anomenades liquidadors, encarregades de les tasques de control i neteja, mortes en diferents períodes.
• 16.000 habitants de la zona van ser evacuats diversos dies després de l'accident, com a mesura de protecció enfront dels alts nivells de radiació, establint-se una zona d'exclusió en els territoris més contaminats, en un radi de 30 km al voltant de la instal.lació.
• 565 casos1 de càncer de tiroides en nens fonamentalment (d'edats compreses entre 0 i 14 anys) i en alguns adults, que vivien en les zones més contaminades (208 a Ucraïna, 333 a Bielorússia i 24 a la Federació Russa), dels quals , 10 casos han resultat mortals a causa de la radiació.
• Altres tipus de càncer, en particular leucèmia, no han registrat desviacions estadísticament significatives respecte a la incidència esperada en condicions normals.
• Efectes psicosocials produïts per causes no relacionades amb la radiació, deguts a la manca d'informació, a l'evacuació dels afectats i la por dels efectes biològics de la radiació a llarg termini. Aquests efectes van ser conseqüència de la reacció de sorpresa de les autoritats nacionals davant l'accident, pel que fa a l'extensió, durada i contaminació a llargues distàncies. Com els procediments d'emergència eren inexistents, hi havia poca informació disponible, fent notar la desconfiança i la pressió pública perquè es prenguessin mesures, però les decisions oficials no van tenir en compte els efectes psicològics de la població, es portarà a terme interpretacions errònies de les recomanacions de la International Commission On Radiological Protection (ICRP) per als nivells d'intervenció dels alimentos.Todo això es va veure traduït en un important nombre d'alteracions per a la salut, com ansietat, depressions i diversos efectes psicosomàtics. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va comprar equips i subministraments mèdics per als 3 països (Bielorússia, Federació Russa i Ucraïna) per valor de prop de 16 milions de dòlars. La resta de les despeses dels projectes pilot es va dedicar a ajudes als programes, reunions científiques, cursos d'entrenament en institucions estrangeres de recerca i en institucions clíniques per a 200 especialistes, ia proporcionar capital per continuar amb les activitats del programa IPHECA.

Segons l'Agència d'Energia Atòmica (NEA) de l'OCDE, els rangs de dosi de radiació, rebuts pels diferents grups, van ser els següents:

• Liquidadors: del total dels liquidadors, uns 200.000 van rebre dosis variables des 15-170 milisievert (mSv) 3.
• Evacuats: les 116.000 persones evacuades, la major part d'un radi d'acció de la central de 30 km, van rebre dosis altes (el 10% més de 50 mSv i el 5% més de 100 mSv), especialment en el tiroide per incorporació de iode-131. La zona més evacuada va ser Prypiat, a 2 km escassos de la central, convertint-se en una "ciutat fantasma" a l'abandonar la ciutat les 60.000 persones que vivien allà.
• Habitants de les àrees contaminades: al voltant de 270.000 persones van continuar vivint en àrees contaminades, de manera que els nens van rebre altes dosi en tiroide, a causa de la ingestió de llet contaminada amb iode-131 durant les primeres setmanes després de l'accident. Després del control dels aliments, durant el període 1986-1989, el rang de dosis de cesi-137 a terra va ser de 5-250 mSv / any, amb una mitjana de 40 mSv / any.
• Resta de la població: els materials radioactius volàtils es van estendre per tot l'Hemisferi Nord, tot i que les dosis rebudes per la població van ser molt baixes i no tenen importància des del punt de vista de la protecció radiològica. Les dosis de radiació, durant el primer any, van oscil.lar a Europa entre 0,005 i 0,5 mSv, a Àsia entre 0,005 i 0,1 mSv, i al Nord d'Amèrica van ser de l'ordre de 0,001 mSv.

Situació actual i perspectives de futur de Txernòbil

Durant els set mesos següents a l'accident, les restes del reactor nuclear 4 accidentat van ser enterrats pels liquidadors, mitjançant la construcció d'un "sarcòfag" de 300.000 tones de formigó i estructures metàl.liques de plom per evitar la dispersió dels productes de fissió. En principi, aquest sarcòfag va ser una solució provisional i havia d'estar sota estricte control per la seva inestabilitat a llarg termini, ja que podia produir-se un enfonsament.
La recuperació de la zona de l'accident i dels productes de neteja han donat lloc a una gran quantitat de residus radioactius i equips contaminats, emmagatzemats en prop de 800 llocs diferents dins i fora de la zona d'exclusió de 30 km al voltant del reactor.
Aquests residus es troben parcialment emmagatzemats en contenidors o enterrats en trinxeres, i poden provocar risc de contaminació de les aigües subterrànies.
S'ha avaluat que el sarcòfag i la proliferació dels llocs d'emmagatzematge de residus representen una font de radioactivitat perillosa en les àrees properes, i alguns experts de la NEA temien que l'enfonsament del reactor accidentat ocasionés greus danys en l'únic reactor en funcionament fins el 15 de desembre de 2000, el reactor 3.
A la Conferència Internacional de Viena, celebrada l'abril de 1996, es va concloure que la rehabilitació total de la zona no era possible a causa de l'existència de "punts calents" de contaminació, de riscos de contaminació d'aigües subterrànies, de restriccions en els aliments i de riscos associats al possible col lapse del sarcòfag, donat el seu deteriorament en els anys següents a l'accident. Es va apuntar que calia dur a terme un complet programa d'investigació per desenvolupar un disseny adequat que constituís un sistema de confinament segur des del punt de vista ecològic, evitant les filtracions d'aigua de pluja al seu interior i evitant l'enfonsament del sarcòfag existent, el que provocaria la fuita de pols radioactiva i de les restes de combustible al medi ambient.
Davant d'aquesta situació, les autoritats i la indústria nuclear dels països occidentals estan realitzant esforços notables per ajudar els països de l'Est a millorar la seguretat dels seus reactors, incloent els RMBK, i es pot dir que en l'actualitat, la situació d'aquests països és molt millor que l'any 1986.
Entre els programes d'ajuda de la Unió Europea destaquen els programes TACIS (1989) i PHARE (1990). Totes les contribucions econòmiques es transfereixen a un fons gestionat pel BERD (Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament) conegut com "Chernobyl Shelter Fund (CSF)" o "Fons de Protecció de Txernòbil". El BERD administrarà el fons en nom dels països contribuents i donants, i és responsable davant l'Assemblea que es reuneix 3 o 4 vegades l'any. En l'actualitat, compta amb 22 membres, entre ells la Unió Europea i Ucraïna.
El Programa TACIS finançar, el 1996, un primer estudi amb l'objectiu d'analitzar, en una primera fase, les possibles mesures a curt i llarg termini, per posar remei a la deplorable situació del sarcòfag, i transformar finalment en un emplaçament segur.
En un principi, hi havia dues alternatives: enterrar el sarcòfag en un bloc de formigó i construir un nou recinte que cobrís completament el reactor 4 accidentat i el reactor 3.
El maig de 1997, un grup d'experts europeus, americans i japonesos, finançats pel programa, van preparar el SIP (Shelter Implementation Plan-Pla d'Execució del Sistema de Protecció). Els objectius del pla per convertir el sarcòfag en un emplaçament segur van ser els següents:

• Reduir el risc d'enfonsament del sarcòfag.
• En cas d'enfonsament, limitar les conseqüències.
• Millorar la seguretat nuclear del sarcòfag.
• Millorar la seguretat dels treballadors i la protecció ambiental en el sarcòfag.
• Convertir l'emplaçament del sarcòfag en una zona segura des del punt de vista mediambiental.

A més, el SIP establir tres fites a aconseguir:

• Decisió estratègica a seguir pel que fa a l'estabilitat i la protecció.
• Estratègia a seguir pel que fa al problema del combustible danyat i escampat per l'interior del sarcòfag.
• Decisió del nou tipus de recinte a construir.

D'acord amb el programa, el projecte ha d'estar finalitzat el 2007. Fins maig de 2001, es van dur a terme les tasques d'estabilització i altres mesures a curt termini, constituint la primera fase del SIP. També es van realitzar els estudis tècnics preliminars necessaris per determinar una estratègia de millora dels sistemes de seguretat i preparar, en una segona fase, el sarcòfag com emplaçament segur.
Pel que fa al tipus de recinte de protecció, es va decidir finalment construir un ampli arc de volta metàl.lic a l'interior quedaria la unitat 4 danyada, ja que oferia molts avantatges pel que fa a la reducció de les dosis d'irradiació, la seguretat durant la construcció, l'alliberament de les actuals estructures inestables, un major espai per al desmantellament i la flexibilitat necessària per fer front a les incerteses de retirada del combustible danyat i dispers.
Aquest arc voltat metàl.lic, en construcció des de 2002 i fins 2005, amb un cost de 700 milions de dòlars, acollirà les unitats 3 i 4 de la central de Txernòbil, sota la seva mur impermeable de doble paret pressuritzada internament i amb una fonamentació de 27 metres de profunditat.
La unitat 3 de la central de Txernòbil, es va aturar definitivament el 15 de desembre de 2000. Tant els experts ucraïnesos com els estrangers, van fixar el cost del tancament entre 2.000 i 5.000 milions de dòlars, fins retirar el combustible radioactiu que quedi a la central amb data límit el 2008. Aquesta decisió va completar el tancament total de la instal lació nuclear que havia donat lloc, el 26 d'abril de 1986, a la major catàstrofe nuclear de la història.
Anteriorment, el reactor 1 s'havia tancat el 31 de novembre de 1996, després de greus deficiències de la refrigeració que van donar lloc a un nivell 3 en l'Escala INES, i el reactor 2, que s'havia tancat l'octubre de 1991 després d'un incendi. El reactor març tancat el 15 de desembre de 2000, havia tingut ja diversos incendis i l'estructura estava afectada per la corrosió.